Una plaça, un tros d'història...

D'aquí a pocs dies, a Sali, capital i poblet de l'illa de Dugi otok, recitarè uns quants poemets meus, entre els quals he reservat un lloc especial pel català.
Un d'aquests poemets és la versió traduida (òstia, què porta dièresi?) de „Els cinc pous“, petit homenatge a la meua ciutat. Senyores i senyors, bona lectura! I gràcies, com sempre, al mestre Pausif per la col.laboració.


Els cinc pous

L'hàlit primer
d'un matí encara fred i fosc
fuig de les estrelles damunt del pati,
estació de pas de dues ombres
que viatgen cap a la son;
tremola el contorn dels records d'aquarel•la,
L'eco, fluix, protegeix els seus passos
i la talaia atenta de la Torre del Capità
s'erigeix orgullosa.
Uns ocells vaguen pel parc
i el temps hi és, en algun lloc,
clavat a les seues ales
que sempre miren més enllà de la mar.

Una xarxa prima
d'uns móns folls, desconeguts,
desapareix dins el passadís de les frondes,
per la senda de la sisena hora que bat
com la sang a les venes;
així la ciutat, fosa amb el fum immortal
emergeix dels pous pedregosos
i desperta els seus fills distrets
sota un cel apàtic;
els ocells que vagaven pel parc,
ara volen sobre les vides,
engoleixen el seu temps abandonat
i a les ales se l'enduen enllà de la mar.

Stari dobri Psiho

Promatram se suzdržano.

Ni traga divljenju,

ni naznake poraza.

Konačna rasčlamba početnih slova života,

ili onog što konce pomiče.

Pod staklenim zvonom čuvam zaborav,

dragocjen,

Ostavštinu nebuloza, planova i želja,

skovanih u očima...

Pitanje se postavlja,

majušno, ali vraški pretenciozno.

Zastajkuje odgovor

na gozbi nepozvanih slutnji i tvrdnji.

Pod kazaljkama nepomičnog sata

vječnost se topi,

Ne značim ništa,

manji sam od krušne mrvice.

Ponavljam iste geste,

glupa mimika izdaje me gomili,

Par dobrih štoseva za viđeni bis,

i, napokon, zbogom...

Català d'ultramar

Les idees van i venen, algunes se'n van més rapidament, d'altres es queden arrelades. Aquest procès no té regles i lleis, només segueix el camí dels esdeveniments quotidians.
La mort doncs forma part d'aquest ultim conjunt d'idees; és per l'autor un concepte poètic molt arrelat i (perdoneu aquest joc de paraules) „viu“. La mort en un sentit molt proper, entès com l'ultima etapa d'un determinat tipus de decadència, física o metafísica. Això ja és a discrecció dels senyors lectors.

Dit això, us regalo aquests versos no pretenciosos.



Epitafi màgic


Desaparèixer

quan fa falta

o de sobte

entre lletres

gelades, pures

de cal•ligrafia,

nodriment necessari

i enllaç vital

a la pedra llaurada.



Perquè sapigueu

el que no volgué

que sapiguessiu

quan ignorant-nos

en silenci

ens creuàvem,

quan mútuament

el silenci

ens creuava.

Zvuk samoće

Odnedavno spoznajem,
ćutim čudan znak,
evo ga, ponovo se javlja,
mrakom i zlim slutnjama obavijen…

Naoko krhkih, neupadljivih crta,
apatijom išaran,
no privlačan kao boginja,
začaranom melodijom,
vrtoglavo me uzima...
u svoje krilo.

Srebrne niti kose
u šaci nalazim,
thanathos vremena
rukama mojim vlada,
anagrami bez rješenja nižu se…

Čovjek je prošlost,
aorist od rođenja,
sutra je novi dan,
tako barem govore...
ali i dalje neumorno igraju
mramorni zvuci samoće…