Veus del passat

La major part de la tardor i de l'hivern passats la vaig viure a Catalunya, encara dubtós, perseguidor i perseguit d'una inseguritat paranoica sobre moltes coses, per exemple sobre els camins que havia de triar i que fer-ne de les vint-i-quatre hores que cada dia tenia a la meva pròpia disposició.
El conjunt d'esdeveniments que s'anaven acoblant durant els primers dies van ser en el primer moment xocants, però gràcies a uns consells vehements d'un amic que trobarà la seva identitat en aquestes línies, els dubtes es van transformar en energia positiva.
Tot i això, l'enyorança de les persones estimades va deixar unes petites empremtes visibles en els versos que d'aquí poc podríeu llegir i criticar.




Diàleg amb la distància

Sàpigues que et veig
en cada pas que faig
com si tu una part en fossis;
el retrat dels peus
que dibuixen camins, en trossos.

Tan ràpida és la imatge teva
que es perd cap a la solitud,
on ni el pas urgent la pot agafar;
al meu voltant només espais muts,
i sota aquest sostre llunàtic
un buit amarg, monarca absolut.

Deixa'm donar-te l'ànima
mentre caic en la fossa
que els dies foraden a poc a poc;
un solc únic i pèrfid.
Fagocitosi suprema, ja la conec
i la gota del teu enyor
ara, en un sol cop, bec.