Una plaça, un tros d'història...

D'aquí a pocs dies, a Sali, capital i poblet de l'illa de Dugi otok, recitarè uns quants poemets meus, entre els quals he reservat un lloc especial pel català.
Un d'aquests poemets és la versió traduida (òstia, què porta dièresi?) de „Els cinc pous“, petit homenatge a la meua ciutat. Senyores i senyors, bona lectura! I gràcies, com sempre, al mestre Pausif per la col.laboració.


Els cinc pous

L'hàlit primer
d'un matí encara fred i fosc
fuig de les estrelles damunt del pati,
estació de pas de dues ombres
que viatgen cap a la son;
tremola el contorn dels records d'aquarel•la,
L'eco, fluix, protegeix els seus passos
i la talaia atenta de la Torre del Capità
s'erigeix orgullosa.
Uns ocells vaguen pel parc
i el temps hi és, en algun lloc,
clavat a les seues ales
que sempre miren més enllà de la mar.

Una xarxa prima
d'uns móns folls, desconeguts,
desapareix dins el passadís de les frondes,
per la senda de la sisena hora que bat
com la sang a les venes;
així la ciutat, fosa amb el fum immortal
emergeix dels pous pedregosos
i desperta els seus fills distrets
sota un cel apàtic;
els ocells que vagaven pel parc,
ara volen sobre les vides,
engoleixen el seu temps abandonat
i a les ales se l'enduen enllà de la mar.

Stari dobri Psiho

Promatram se suzdržano.

Ni traga divljenju,

ni naznake poraza.

Konačna rasčlamba početnih slova života,

ili onog što konce pomiče.

Pod staklenim zvonom čuvam zaborav,

dragocjen,

Ostavštinu nebuloza, planova i želja,

skovanih u očima...

Pitanje se postavlja,

majušno, ali vraški pretenciozno.

Zastajkuje odgovor

na gozbi nepozvanih slutnji i tvrdnji.

Pod kazaljkama nepomičnog sata

vječnost se topi,

Ne značim ništa,

manji sam od krušne mrvice.

Ponavljam iste geste,

glupa mimika izdaje me gomili,

Par dobrih štoseva za viđeni bis,

i, napokon, zbogom...

Català d'ultramar

Les idees van i venen, algunes se'n van més rapidament, d'altres es queden arrelades. Aquest procès no té regles i lleis, només segueix el camí dels esdeveniments quotidians.
La mort doncs forma part d'aquest ultim conjunt d'idees; és per l'autor un concepte poètic molt arrelat i (perdoneu aquest joc de paraules) „viu“. La mort en un sentit molt proper, entès com l'ultima etapa d'un determinat tipus de decadència, física o metafísica. Això ja és a discrecció dels senyors lectors.

Dit això, us regalo aquests versos no pretenciosos.



Epitafi màgic


Desaparèixer

quan fa falta

o de sobte

entre lletres

gelades, pures

de cal•ligrafia,

nodriment necessari

i enllaç vital

a la pedra llaurada.



Perquè sapigueu

el que no volgué

que sapiguessiu

quan ignorant-nos

en silenci

ens creuàvem,

quan mútuament

el silenci

ens creuava.

Zvuk samoće

Odnedavno spoznajem,
ćutim čudan znak,
evo ga, ponovo se javlja,
mrakom i zlim slutnjama obavijen…

Naoko krhkih, neupadljivih crta,
apatijom išaran,
no privlačan kao boginja,
začaranom melodijom,
vrtoglavo me uzima...
u svoje krilo.

Srebrne niti kose
u šaci nalazim,
thanathos vremena
rukama mojim vlada,
anagrami bez rješenja nižu se…

Čovjek je prošlost,
aorist od rođenja,
sutra je novi dan,
tako barem govore...
ali i dalje neumorno igraju
mramorni zvuci samoće…

Notturno

Riposa fra i muri
sepolto dal perfido timore,
i muri ricordano, i muri sanno.

La notte se ne vanno, svaniscono.

Ecco, un canguro balza
dal marsupio, amico
immaginario, ricordo d'una canzone:

Favola a cui si crede.

Compito scritto
in un baleno, il cipresso, l'edera, il pino,
l'alloro, l'acacia, la nespola:

La giungla dei primi passi.

L'orto, labirinto magico,
prodezze fra gatti ed altalene;
scarpe lucide di terra.

Un dispetto, un ramo di tamarice.

Il paradiso via ghiaia
sulla fronte giocosa, sangue
sul viso, ridicole smorfie.

Un circo vero e proprio.

Il giglio a caccia
di gioia protegge dalla macchina,
clessidra selvaggia, arrogante:

L'oblio nell'oblio cade
(tutto è nuovamente vivo e reale).

Il cortile si fa bianco tutt'intorno,
una vita intera come un solo giorno.

Nokturno

Počiva u zidovima,
zakopan podmuklim strahom,
zidovi pamte, zidovi znaju.

Noću nestaju, odlaze.

Tad klokan iskače
iz tobolca, imaginarni
prijatelj, sjećanje na pjesmu.

Bajka kojoj se vjeruje.

Zadaća napisana
za tren, čempres, bršljen, bor,
lovor, nešpula, bagrem:

Džungla prvih koraka.

Vrtni labirint čuda,
podvizi ljuljačke i mačke;
postole ulaštene zemljom.

Za dišpet, tamarisov prut.

Raj putem šljunka
na razigranom čelu, krv
na licu, smiješne grimase.

Pravi pravcati cirkus.

Ljiljan u lovu
na sreću štiti od stroja,
divlje, bahate klepsidre:

Zaborav u zaborav pada
(sve je opet živo i stvarno).

Dvor se prvim snijegom bijeli,
Jedan dan kao jedan život cijeli.

Versi pomeridiani

E luce…non fu

Nei tardi pomeriggi
di una vita qualunque
mi si rivelo' tacitamente
un'immagine sconosciuta…
il respiro soffuso
di un'anima vagante,
la voce eterea
d'un viso mai visto
l'ultimo pensiero…
che fosse il mio?
Certo e' che non me ne accorsi.

Quanta insensatezza!
Quante albe, quanti tramonti…
quanti soli, quante lune
quanti deserti di vita senza dune,
ma solo lacrime di pietra e vento
il niente intorno, io lo vedo, io lo sento…
poca importanza ha
il silenzio per cui vivo
l'ultimo pensiero…
che fosse il mio?
Certo e' che non me ne accorsi.

E luce…non fu.
Ne ora ne mai piu'.